viernes, 21 de enero de 2011

La comunicació política a Andorra com a politja transmissora dels canvis en l’Administració

Ponència en el marc de les jornades 2010 de la Societat Andorrana de Ciències sobre l'Administració

Les jornades de la SAC ens porten enguany a parlar de l’Administració pública andorrana. No cal dir que aquest àmbit és abastament ampli i que, evidentment, es pot enfocar des de múltiples perspectives. Per aquest motiu hi participen diferents actors implicats. Els polítics, que són aquells qui, amb més suport social o menys, tenen a les seves mans la presa de decisions en temes tan transcendentals com el redimensionament de l’Administració. També hi ha sindicalistes del funcionariat, col·lectiu especialment sensible a totes aquelles accions que en aquest àmbit es prenen. I finalment també hi ha la presència de professionals que intenten analitzar l’Administració des de la seva vessant històrica, des del punt de vista de l’advocacia o la sociologia, així com economistes i, finalment, periodistes, que al cap i a la fi no deixem de ser els cronistes a temps real dels canvis que poc a poc es van gestant en aquest àmbit.

El títol de la meva ponència, La comunicació política a Andorra, pot semblar a simple vista una mica allunyat de l’objecte d’anàlisi. Però no cal oblidar qui hi ha al darrere de tot això: els polítics. Aquests són els que han d’aglutinar el consens popular i concretar-lo en mesures que facin de l’Administració pública una eina al servei de l’Estat, els que han de consolidar l’entramat de garanties per a reconèixer els drets, però també dels deures dels treballadors de l’Administració, i els que, per sort o per desgràcia –en el cas d’una societat democràtica, és evident que per sort– acaben votant al Consell General aquells articulats directament vinculats amb el futur de camps com el de la funció pública.

I és per això que em centraré, des d’un punt de vista intermig entre els polítics i la societat, en la manera com aquestes accions s’han de comunicar en una societat moderna on els mitjans de comunicació fan de politja transmissora. Certament, els mitjans són els que juguen un paper clau a l’hora que la percepció pública de col·lectius com el dels funcionaris no posi en risc la necessària cohesió social com a resultat d’una incorrecta comunicació pública. No cal oblidar tampoc que una de les vessants de la comunicació política és la comunicació de les corporacions públiques, és a dir, de les Administracions, ja sigui la central o les comunals. I una acció ben plantejada i encertada pot perdre força i valor a ulls de la ciutadania si ha estat incorrectament comunicada. En aquest punt, de ben segur que molts dels ponents tenen experiència, ja sigui per bé o per malament.

Els polítics han de ser conscients que, en la relació amb els periodistes, la transparència ha de ser el criteri fonamental. Ha de ser una màxima imprescindible en tot fluxe de comunicació. La societat així ho demana. En un context globalitzat, on les noves tecnologies faciliten la interconnexió i la conseqüent riera de fluxos comunicatius en sentit horitzontal, de igual a igual, mitjançant eines 2.0 com Facebook o Twiter, per posar-ne dos exemples, és necessari canalitzar un missatge en sentit vertical, de polític a ciutadà, capaç de condensar d’una manera eficaç les decisions preses en l’àmbit de l’Administració. Decisions que inclouen no només la manera com s’està enfocant actualment l’anàlisi quantitatiu i qualitatiu del col·lectiu de funcionaris, sinó també les decisions que s’estan prenent a l’hora de gestionar els diners públics, de lluitar contra el gran forat de deute de l’Estat i el seu finançament o les accions preses per apropar l’Administració al ciutadà amb eines com les virtuals, per posar-ne tres exemples molt bàsics i actualment en boca de tothom.

Aquestes línies d’acció respecte l’Administració de les que la gent parla a peu de carrer són les que, en termes periodístics, es correspondrien amb els ítems que conformen l’agenda temàtica dels mitjans de comunicació, aquells temes que han passat el filtre del gatekeeper o guardià de la porta, un terme que Kurt Lewin ja va encunyar al 1947, quan els mitjans a l’abast de la ciutadania no s’assemblaven en pràcticament res als actuals. Però en qualsevol cas, cal entendre que els polítics, els agents de decisió en l’àmbit de l’Administració, han de satisfer no només les demandes de transparència de la ciutadania, sinó també dels periodistes que, en l’exercici de la seva feina, han de manipular, en el sentit més neutre de la paraula, els missatges d’aquests emissors de comunicació.

I em centraré a partir d’ara en aquesta relació en molts casos conflictiva entre polítics i periodistes, o periodistes i polítics, com preferiu. Després d’haver enquestat els responsables de les seccions de Política dels diferents mitjans de comunicació andorrans, i d’haver parlat també amb els principals canals o mitjancers amb la premsa de les tres formacions amb representació parlamentària a Andorra –PS, CR i ApC– puc afirmar-vos que el Principat no s’allunya de la dinàmica dels nostres països veïns en el sentit que tots, tant emissors com receptors, són conscients que la línia editorial és una realitat amb la qual s’ha de conviure. Qui no accepti aquestes regles de joc en l’entramat comunicatiu, s’equivoca. Les societats democràtiques, amb l’evolució dels mitjans de comunicació, han anat experimentant com les perspectives mitjançant les quals s’enfoca un mateix tema poden variar perfectament.

En aquest sentit, cal dir que si bé els periodistes reben i transmeten, rebem i transmetem, aquestes informacions amb diligència pel que fa a les principals dades, en aquest procés també juguen un pes important, en aquest cas en l’enfocament, les diferents línies editorials. No cal posar-se les mans al cap. Sempre i quan es respecti la fidelitat al missatge principal, a fet en qüestió, els polítics andorrans han de procurar no trencar els fluxos comunicatius amb els mitjans, doncs aquests, com havíem dit, són la principal politja transmissora en les decisions preses en àmbits com el de l’Administració. I cal reconèixer que els polítics andorrans, en comparació amb els països veïns, encara no han acabat d’entendre, conviure o, com a mínim, acceptar aquesta realitat dels mitjans.

Posaré un exemple molt clar, un dels que inclou l’estudi sobre la gestió de la comunicació política a Andorra que vaig elaborar recentment per a la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre els diferents rotatius d’Andorra –Diari d’Andorra, El Periòdic d’Andorra, Bondia i Més Andorra– els redactors tenen una percepció evident que els mitjans de comunicació adquireixen línies editorials diferenciades com succeeix a Espanya i França, un fet que demostra la consciència global, independentment de les propietats dels mitjans, que l’entramat periodístic viu immers en una separació ideològica (veure taula 1). Entre els redactors de la informació política dels mitjans audiovisuals –on hem fet una acotació a Andorra Televisió, Ràdio Nacional i Ràdio Valira– succeix el mateix, tot i que en aquest cas de manera menys clara a causa d’unes dinàmiques en què el contingut ideològic perd pes davant les necessitats logístiques del llenguatge televisiu o audiovisual, que delimita molt el temps i els matisos que d’una informació política es pot extreure (veure taula 2). Finalment, a l’agència de notícies, aquesta percepció és menys clara, ja que arreu aquest tipus d’agents intenten mantenir una posició més neutra pel fet que són receptors al temps que emissors de tot l’entramat de mitjans (veure taula 3).

I després de veure tot això observem també que els polítics, els emissors d’aquesta comunicació, també tenen consciència majoritària d’aquestes línies editorials, sense que aquest fet suposi una pèrdua total de la confiança en la professionalitat dels periodistes (veure taula 4). D’alguna manera, els polítics poc a poc van assumint que un tractament no sempre afí als seus plantejaments no és sinònim d’un mal professional al darrere, sinó de la dinàmica de comunicació en sí mateixa. Diferent és la percepció que les informacions transmeses són tractades amb fidelitat als diferents mitjans de comunicació, i és que, evidentment, mai plou a gust de tothom.

Però especialment significatiu és un dels punts en què polítics i periodistes mostren un elevat grau d’entesa. Es tracta, precisament, del punt al què ens havíem referit introductòriament, el de la transparència. Els polítics assenyalen que no han de comunicar el 100% de les seves accions, és a dir, que no és necessària una gestió de la comunicació que passi per un fluxe il·limitat de missatges indiscriminats en direcció cap als mitjans. Però curiosament, i a diferència del que podia semblar, veiem com els mitjans, tant els escrits com els audiovisuals, entenen aquest fet. I no només ho entenen, sinó que ho accepten. Entra dins les regles del joc. Tot això gira entorn una tendència que no s’escapa a la dinàmica dels països veïns en què els mitjans de comunicació estan cada cop més caminant cap aquesta acceptació de les línies editorials que no ha d’anar en detriment d’una informació de qualitat. Però, si ens tornem a situar en l’altra banda d’aquests fluxos de comunicació, és a dir, en els polítics, observem que encara hi ha molt camí a recórrer, ja que els dubtes sobre la “professionalitat en la gestió” per part dels periodistes adquireix consideracions més negatives. A mesura que la comunicació política es vagi professionalitzant a Andorra, tot equiparant-se als nivells d’una activitat periodística més consolidada després de molts anys de bagatge, els gestors de l’Administració pública, és a dir els emissors de comunicació política, haurien de percebre que el periodista, aquella politja transmissora a la què ens havíem referit, no és menys professional pel fet de no fer sempre el joc als missatges polititzats.

I és aquí on trobem el perquè d’aquesta relació contradictòria però necessària entre polítics i periodistes. Els primers, no poden prescindir dels segons per projectar davant la ciutadania aquelles accions que li afecten directament. Però al mateix temps, els segons, és a dir els periodistes, també necessiten d’una Administració transparent capaç d’emetre amb una certa rutina aquelles informacions necessàries per a omplir telenotícies, butlletins o pàgines de diari. I en aquest cas, no val sempre una informació banal, sinó que a mesura que passen els anys, els periodistes cada cop reclamen informacions de més qualitat, capaces d’atreure les seves audiències i d’aportar un valor afegit. Si tornem a la línia editorial, doncs, una de les conclusions més lògiques és que els mitjans amb què més sintonia hi hagi en la branca ideològica siguin els conseqüents altaveus amb una major eficàcia. Entra dins el joc democràtic.

L’Administració pública andorrana viu avui en un context de canvi. I aquests canvis s’han de comunicar coherentment a la ciutadania, amb uns missatges clars que siguin capaços de superar les limitacions que en molts casos originen els enfocaments ideològics dels diferents mitjans. Hi ha, d’altra banda, dues opcions. Una, la de continuar la dinàmica seguida fins ara on les informacions siguin difoses en molt comptades ocasions i, en molts casos, originant incertesa entre els agents implicats en la reforma de l’Administració. I una altra opció és prendre i comunicar aquestes decisions polítiques des de la consciència que l’entramat divers de mitjans de comunicació no és un fre, sinó una riquesa de tot sistema democràtic i amb el qual s’ha de conviure, millorant al mateix temps la fluïdesa i les rutines diàries en un àmbit que s’ha de professionalitzar.

Dues són les opcions, com dues són les maneres d’enfocar la comunicació política per part dels agents de decisió. D’aquest enfocament depèn la percepció ciutadana de gestió en l’àmbit de l’Administració pública, però també, no ho oblidem, la necessària cohesió social en un microestat com l’andorrà.

Marc Rodríguez

Periodista i Màster en gestió de la comunicació política i electoral per la Universitat Autònoma de Barcelona


Taula 1: Receptors, Premsa


Taula 2: Receptors, Audiovisuals


Taula 3: Receptors, Agència de Notícies Andorrana


Taula 4: Emissors: PS, CR i ApC



Foto: TONY LARA

Se ha producido un error en este gadget.